«no vull» Josep Manel Vidal Il·lustració:  Jaume Maria Ferreres

Les coses que no es diuen no solament mai no se saben, sinó que mai han de prendre cos. Romandré, doncs, en la seguretat dels secrets no compartits, dels silencis. Jo aniré, de quan en quan, amb un posat d'estudiada displicència, deixant-te detalls escampats per l'aire que respires. Interceptaré les teues dreceres abans tu no les solques amb les teues passes, i em convertiré en una presència infinita. T'aniré deixant caure mirades, perquè les trepitges sense soroll, amb els teus ulls oceànics. Et deixaré anar un gest, disfressat d'una descurança ben enganyosa, que ens acurte l'espai que tots dos hem teixit en la trobada fortuïta. A l'aparador del meu rostre sempre hi trobaràs un somriure, segellant el pou de desitjos que em pugen des de les entranyes. Però m'imposaré el silenci. No vull escoltar-me, no vull que el baf de les paraules que mai no t'he de dir, prenguen forma més enllà dels meus llavis. No vull. No vull. No vull...