Quantcast
Channel: Lo Càntich -Revista de Literatura, Art i Cultura-
Viewing all 894 articles
Browse latest View live

«La noia del creuer» Maria Rosa Nogué A: Caducitat immediata Sílvia Romero i Olea "Són molts els llibres que passen sota l’atenta mirada dels lectors. De vegades, en acabar-los, ens limitem a desar-los al prestatge corresponent, però en altres ocasions sentim la necessitat de compartir-los. Malauradament, avui en dia la majoria de títols estan condemnats a la Caducitat immediata. Potser és a les nostres mans evitar-ho."

$
0
0
La noia del creuer (Maria Rosa Nogué)

La noia del creuer
Maria Rosa Nogué


La meva lectura

     El passat mes d’abril ressenyava, en aquesta mateixa secció de Lo Càntich, la novel·la juvenil de Maria Rosa Nogué La noia del descapotable. I ja en aquella ocasió anunciava la propera edició d’un nou llibre, per part d’aquesta autora, que mantenia com a protagonista l’Andrea Planes. Ara l’avanç informatiu és un fet, perquè de la mà de Voliana Edicions ja tenim a les llibreries La noia del creuer.

     En la nova novel·la l’Andrea és a punt d’iniciar les classes de segon de Batxillerat. Però mentre aquell primer dia de curs es troba a l’aula entremig dels companys, la protagonista deixa volar la ment i evoca el creuer d’estiu que tant l’ha marcat emocionalment i que, això ho veurem més endavant, l’ha fet créixer.

     Aquesta opció, triada per l’autora, ens demostra el saber fer literari de Maria Rosa Nogué, ja que malgrat oferir-nos un segon lliurament de la saga Andrea Planes, evita amb habilitat repetir l’estructura del primer llibre i no ens mostra el dia a dia d’aquest personatge al llarg del curs, sinó que l’aparta del centre escolar i ens la presenta en un ambient festiu i estiuenc. Amb aquest recurs aconsegueix apropar-nos la protagonista amb tota la força de la seva individualitat (amb els seus anhels i il·lusions, però també amb les seves pors i recances), i alhora immergir-la no sols en el microcosmos d’un institut (cosa que ja feia en el primer llibre), sinó dins la complexitat del món adult.

     Perquè mitjançant l’immens flashback que ens proposa i que serà el tronc narratiu de la novel·la, nosaltres els lectors també pugem a bord del creuer i naveguem cap a Itàlia. Però dins el vaixell ens adonarem, com li passa a l’Andrea, que existeix un contrast flagrant entre l’opulència i luxe que ofereixen aquestes ciutats flotants i les condicions laborals de la tripulació. O ens adonarem del terrible perill ecològic que significa per a les aigües dels nostres mars i oceans. O potser copsarem la mala praxi d’uns periodistes que, en no trobar notícia, posen en marxa tot un entramat d’enganys i embolics per tal de crear-la.

     L’Andrea viurà aquests esdeveniments de ben a prop alhora que, enamoradissa de mena, s’abandonarà en un peculiar enamorament d’estiu. Fins que el creuer, tal com ja ens avança la ressenya de contraportada del llibre, naufraga.

     Així doncs a La noia del creuer trobem una protagonista jove, amb les idees, reflexions i emocions escaients per a l’edat, i alhora trobem diversos temes i conflictes que formen part de la nostra més rabiosa actualitat. Una enginyosa combinació que l’autora, Maria Rosa Nogué, condueix amb agilitat narrativa i lèxic acurat.

     I de ben segur un títol molt recomanable com a lectura d’Institut (en aquest sentit cal remarcar que la present edició compta també amb unes interessants propostes didàctiques).

     Ara només ens queda esperar el següent títol de la saga Andrea Planes.


Maria Rosa Nogué
Maria Rosa Nogué

L'autora (extret del llibre)

     Maria Rosa Nogué i Almirall (Còrdova, 1965) viu a Vilanova i la Geltrú, on col·labora amb el Diari de Vilanova.

     Des de petita va voler ser professora i escriptora; el seu món són els llibres, la música i els viatges. És llicenciada en Filologia Catalana i té el Grau Professional de Piano. Va començar fent classes de català per a adults, ha estat professora d’Ensenyament Secundari en diferents instituts i actualment és professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

     Ha publicat contes infantil (El secret d’en Bec Llarg, 2015), novel·la juvenil (La noia del descapotable, 2009) i novel·la per a adults (La casa dels cants, 2010). La noia del creuerés la seva darrera novel·la juvenil.

L’obra (extret del llibre)

     L’Andrea, una noia de Sitges, estudiant de segon de Batxillerat, ens explica el viatge de l’estiu: un creuer a Itàlia amb el seu pare, separat, la seva nova parella i el seu germà petit. A bord, l’Andrea viu noves experiències, descobreix llocs interessants i coneix el capità del vaixell. Però mentre es banya a la piscina, balla a la Discoteca Oxygen i visita el Bar de Gel, descobreix que alguns dels seus nous amics, cambrers i periodistes, preparen un boicot per protestar contra les males condicions laborals de la tripulació. Accepta d’ajudar-los. Mentrestant, com li ha recomanat la seva mare, visita el David de Miquel Àngel, a Florència, el Colosseu, a Roma i les ruïnes de Pompeia. Sortint de Nàpols, l’Andrea es veu immersa en un naufragi ple de situacions que mai no s’hauria pogut imaginar.


Sílvia Romero i Olea
Caducitat immediata
Caducitat immediata


Si ets una editorial o un autor que acaba de publicar,
pots enviar un exemplar del llibre (en català o traduït al català) a:

Apartat de Correus 22240
08080 Barcelona
(no s'accepta correu certificat)


Referència:
Romero i Olea, Sílvia.
«La noia del creuer», Maria Rosa Nogué
A: Caducitat immediata
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34


«37è Premi Sant Joan de literatura catalana» "La casa de la frontera" Rafael Vallbona Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA Sabadell, 2017

$
0
0
Rafael Vallbona - 37è Premi Sant Joan de literatura catalana
Rafael Vallbona
Fotografia: Berta Tiana

37è Premi Sant Joan de literatura catalana

Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA
Sabadell, 2017

Dilluns, 19 de juny de 2017, al Saló Modernista de la seu de la Fundació Antigues Caixes Catalanes de Sabadell, s'ha lliurat el 37è Premi Sant Joan de literatura catalana. L'acte ha estat dirigit per la presidenta del Parlament, Carme Forcadell.

Rafael Vallbona (Barcelona, 27 d'agost de 1960), escriptor i periodista, amb l'obra La casa de la frontera, ha estat el guanyador del premi Premi BBVA Sant Joan, convocat per la Fundació Especial Antigues Caixes Catalanes de Manlleu, Sabadell i Terrassa (Fundació Antigues Caixes Catalanes), és destinat a guardonar una obra de prosa literària (novel·la, narració, relat de viatges, memòries, biografia, diari, etc.), original i inèdita, escrita en llengua catalana.

El Jurat de l'edició d'enguany ha estat constituït per: Jordi Coca, Pere Gimferrer, Giuseppe Grilli, Carme Riera (guanyadora de la darrera edició) i Joan Carles Sunyer (director de la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859, com a secretari).

La novel·la premiada ha estat definida com una obra coral, on es narren els fets més rellevats que han transformat la Cerdanya i tot el país, des de la Setmana Tràgica, tot passant per la Guerra Civil i la postguerra, fins al creixement del turisme i la perforació del túnel del Cadí, a través de la història de la família Grau i l'establiment que regenta, al barri de la duana de Puigcerdà, a tocar de la frontera.

L'escriptor va explicar que va entrar a la botiga Esports Iris un dia que se li havia espatllat la bicicleta, i, a poc a poc, va anar estirant el fil per descobrir la història de cinc generacions de la família i convertir-la en la novel·la La casa de la frontera, que serà publicada per Edicions 62 a principis de setembre.

Rafael Vallbona ha estat distingit amb diversos reconeixements al llarg de la seva trajectòria, com el Premi Just Manuel Casero per Amfetamínic, el Premi de novel·la eròtica La piga per El concert de París, el Premi Comas i Maduell de poesia per Encara queda el blues, el Premi Amat-Piniella de novel·la històrica per La comuna de Puigcerdà, el Premi Ramon Muntaner per La balada de JK, el Premi Ernest Udina de Periodisme per Pirineus en venda, el Premi Néstor Luján de novel·la històrica per Forasters i el Premi Ferran Canyameres per Tros.

PS: La nostra més sincera i entusiasta enhorabona a l'amic de l'ARC, Rafael Vallbona, que va ser el prologuista del poemari col·lectiu Traços de desig, publicat per l'Associació de Relataires en Català.


Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«37è Premi BBVA Sant Joan de Narrativa»
Sabadell, 2017.
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«L'Àngelus» Dolors Monserdà i Vidal Il·lustració:  Jean-François Millet

$
0
0
L'Àngelus (Jean-François Millet)

L'Àngelus


Atuïts los aucells volen
per un vent tot escalfat,
lo brunzir de les cigales
omple els camps amb son ¡zac-zac!
Un sol que tot ho aclapara
de llum inunda l'espai,
i pels plans i per les serres
un polsim daurat hi cau.
Profund i encalmat silenci
ha fet presa de l'afrau;
papallons que s'encalçaven
tot d'una s'han deturat...
Feta un or la mare terra
s'ha omplerta de majestat,
i un aleteig de misteri,
sens veure'l, se sent vibrar.
Quelcom de gran i solemne
ha estremit la immensitat;
són les dotze batallades
que cauen del campanar.
Sens esment les mans se pleguen
i els ulls s'aixequen en dalt,
vers un cel sense cap núvol,
tot envellutat i blau.
Un cel on la fe hi ovira
un àngel que va baixant,
duent esteses les ales
i en les mans un lliri blanc.
L'acompassat toc de l'Àngelus
ressona per l'ample espai,
i un devot Ave Maria
surt del cor dels cristians.


Dolors Monserdà i Vidal
(Barcelona, 1845-­1919)
«L'Àngelus»

Il·lustració:
'L'Àngelus (Jean-François Millet)'
"L'Àngelus"
Jean-François Millet
(Gruchy, La Hague, Normandia, 1814 - Barbizon, França, 1875)


Referència:
Monserdà i Vidal, Dolors.
«L'Àngelus»
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«El violí vell» John Frederick Peto

$
0
0
El violí vell (John Frederick Peto)


John Frederick Peto
(Filadèlfia, Estats Units, 1854-1907)
«El violí vell»
'El violí vell (John Frederick Peto)'


Referència:
Peto, John Frederick.
«El violí vell».
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«Poema Visual núm. 218» toni prat

$
0
0
Poema Visual núm. 218 (toni prat)


"La poesia visual per a mi, no és res més que poesia... i poesia per a mi, és allò que té la capacitat de commoure el conscient i l'inconscient de les persones, que remou les emocions i les conviccions i que sorprèn amb la seva eloqüència abstracta i exquisida...".
toni prat
Poesia Visual (toni prat)

www.poemesvisuals.com


Referència:
prat, toni.
«Poema Visual núm. 218».
A: Poesia Visual
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>

ISSN 2014-3036-N.34


«A la clariana» (Dans la clairière) Charles Cros Traducció:  Toni Arencón Arias

$
0
0
Duel entre la princesa Pauline von Metternich i la comtessa Kielmannsegg

A la clariana


Per a més agilitat, per al lleial dol,
Els testimonis van decidir que es batrien nues.
Les causes del conflicte van romandre desconegudes.
Les dues van dir: motius personals.

La rossa té el cos blanc, fastuós, sensual;
La sang torna vermells els seus pits blancs i els seus llavis carnosos.
La bruna té el cos d'ambre i de formes tènues,
Els cabells negres-blaus provoquen ombres sota la mirada cruel.

Aquesta clariana on es va tirar la camisa i el vestit,
Aquest cos que al seu torn avança o s'escapoleix,
Aquests pits on la fúria és el suport de la fi.

Aquests cops de ferro, aquestes sibilants carícies,
Tot sembla divertir el jove de mirada dolça
Que fuma mentre observa matar-se les seves amants.

Una qüestió d'honor (Émile Bayard)


Charles Cros
(Fabrezan, França, 1842 - París, 1888)
«A la clariana»

Il·lustracions:
[1] "Duel entre la princesa Pauline von Metternich i la comtessa Kielmannsegg,
Vaduz, Liechtenstein, 1892"

[2] "Una qüestió d'honor", Émile Bayard (La Ferté-sous-Jouarre, França, 1837 - El Caire, Egipte, 1891)

Traducció:
Toni Arencón Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
«A la clariana»
de l'obra:

«Dans la clairière»

Charles Cros

Pour plus d'agilité, pour le loyal duel,
Les témoins ont jugé qu'elles se battraient nues.
Les causes du combat resteront inconnues.
Les deux ont dit : Motif tout individuel.

La blonde a le corps blanc, plantureux, sensuel;
Le sang rougit ses seins blancs et ses lèvres charnues.
La brune a le corps d'ambre et des formes ténues;
Les cheveux noirs-bleus font ombre au regard cruel.

Cette haie où l'on a jeté chemise et robe,
Ce corps qui tour à tour s'avance ou se dérobe,
Ces seins dont la fureur fait se dresser les bouts,

Ces battements de fer, ces sifflantes caresses,
Tout paraît amuser ce jeune homme à l'oeil doux
Qui fume en regardant se tuer ses maîtresses.

ooO0Ooo


Referència:
Cros, Charles.
«A la clariana»
Traducció: Arencón Arias, Toni.
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«INÈDITS» Revista de creació literària Núm. 12 - Juliol 2017

$
0
0
INÈDITS - Revista de creació literària - Núm. 12 - Juliol 2017

INÈDITS

Revista de creació literària
Núm. 12 - Juliol 2017


https://ineditsrevista.wordpress.com/2017/07/07/inedits-num-12-editorial/


Editorial

Tercer trimestre de l’any, i tercera publicació d’Inèdits en aquest 2017. Ens trobem de ple en el mes de juliol, un moment en què l’estiu fa dies que s’ha estrenat i les vacances són a tocar. Són instants de descans —o de cansar-se fent tot allò que no podem dur a terme la resta de l’any—, però sigui com sigui són instants per llegir, perquè la lectura ha de ser una constant en les nostres vides. A Inèdits ho sabem, i per això us oferim aquests tres contes en un nou número de la revista.

El primer títol que trobareu és obra de David Gómez Simó, qui amb el seu Història de M ens ofereix una narració on l’enamorament hi té el punt de partida. Amb tot, cal tenir ben present que no es tracta d’un conte, simplement, romàntic, ja que la relació entre els dos personatges anirà derivant cap a situacions ben peculiars, en les quals el sexe i l’erotisme tindran un paper cabdal. L’artista encarregat de la il·lustració és Oriol Olivé, qui amb la seva obra ens mostra, molt gràficament, la visió plàstica d’un d’aquests instants esmentats. En el dibuix l’expressió de la dona transmet molt més que la seva evident nuesa.

El següent relat pertany a una jove promesa de les lletres, o així és com l’han anomenat en alguna ocasió en les diferents publicacions de llibres d’autoria compartida on ha col·laborat. Es tracta d’Edgar Cotes, que publica amb nosaltres OrangeShots: Romanços de l’era digital. Un conte de fantasia i ciència-ficció que parteix, però, de la nostra més rabiosa actualitat: l’èxit d’una aplicació informàtica. Aquesta aplicació mesura l’afinitat entre les persones, tot puntuant-la en base a un escalat de 0000 a 5115. I la pregunta és: què passa quan hom troba la seva mitja taronja? Gabriel Lemkow és l’artista que ha traslladat a imatge l’essència del conte, i ens mostra la mitja taronja que intenta buscar l’aplicació informàtica tot contraposant aquesta imatge icònica amb el mòbil en tant que objecte.

I passem al tercer conte, el que tanca la revista: Una feina avorrida. L’autora, Núria Martínez, ens presenta el seu personatge en un lloc de treball que, a primera vista, pot semblar tediós i mecànic: és recepcionista d’un gabinet de Psicologia. Però l’entorn familiar d’aquest personatge, la situació en què es troba la seva relació de parella, combinat amb un fet aliè a la seva rutina, provocarà que aquesta feina avorrida faci un gir inesperat. El conte compta amb una il·lustració de Dolors Mas, qui recull i plasma, mitjançant el seu dibuix, un dels moments clau que viu la protagonista, angoixada per l’allau d’entrebancs amb què s’ha d’enfrontar.

Tres contes amb plantejaments i estils ben diversos que podrien adscriure’s a subgèneres diferents, però que beuen d’una mateixa font: les relacions afectives. Tres contes que, des d’Inèdits, desitgem us regalin una bona i interessant estona de lectura.

Bon estiu!

Equip editorial


'INÈDITS - Revista de creació literària - Núm. 12 - Juliol 2017'
INÈDITS
Revista de creació literària
Núm. 12 - Juliol 2017



Culturàlia


Referència:
Culturàlia.
«INÈDITS»
Revista de creació literària
Núm. 11 - Abril 2017

Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«Els primers mestres» José Ángel García Caballero Il·lustració: Roser Piñol

$
0
0
La professora (Roser Piñol)

Els primers mestres


Pepita és el nom de la primera
mestra que ara recorde.
Veig la verdor d’una aula
als mesos d’hivern, veig retoladors
i babis, tanmateix no arribe a veure,
o percebre, res més que una atmosfera,
a soles una mirada
que s’estava formant.
Quaranta anys després
la meua filla no deixa
de repetir el nom de Nati, que és la seua
mestra de música, hi posa molt d’èmfasi,
em sembla hipnotitzada
per eixe nou saber que ve de fora,
per eixa harmonia que ix dels murs de casa.
Passaran varies dècades
i aquest acords seran aire, vapor proper, reconegut.
Viatja així la bellesa pel record.


José Ángel García Caballero
(València, 1977)
«Els primers mestres»

Il·lustració:
'La professora (Roser Piñol)'
"La professora"
Roser Piñol
(Barcelona, 1985)


Referència:
García Caballero, José Ángel.
«Els primers mestres».
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34




Concurs ARC de “Relats absurds” A benefici de la Marató TV3 2017, dedicada a les Malalties infeccioses Associació de Relataires en Català

$
0
0
Concurs ARC de 'Relats absurds'

Concurs ARC de “Relats absurds”

A benefici de la Marató TV3 2017,
dedicada a les Malalties infeccioses

Associació de Relataires en Català


Convocatòria

Data Inici: 15/07/2017
Data Final: 7/10/2017


Descripció

     La 26a edició de la Marató TV3 2017 estarà dedicada a les Malalties infeccioses, un grup de malalties que causen una de cada tres morts al món i que, segons els experts, es convertiran en un greu problema de salut pública.

     Des de l’Associació de Relataires en Català (ARC) volem col·laborar en aquest esdeveniment amb la convocatòria oberta del Concurs ARC de “Relats absurds”, amb el doble vessant solidari i literari, tot destinant els beneficis del concurs a la Marató de TV3 2017.

Bases

1. Poden participar, en la convocatòria “Relats absurds”, escriptores i escriptors, de qualsevol edat i nacionalitat, amb obres originals, no premiades en altres premis, i que s’avinguin a les bases del concurs.

2. Es poden presentar obres escrites en català, de narrativa curta, basades en la temàtica de la convocatòria: “Relats absurds”, amb un màxim de 3.000 caràcters. Els autors i autores de les obres presentades es comprometen a no retirar-les abans de fer-se pública la decisió de la Comissió de Concursos, ni de forma definitiva ni per fer-ne correccions i/o modificacions.

3. Únicament s’acceptarà una obra per autora/autor. Les obres presentades que no compleixin aquestes condicions no seran admeses.

4. Les obres presentades s’hauran d’enviar en format word, amb lletra Times New Roman, cos 12, a l’adreça electrònica concursos.arc@gmail.com, tot especificant a l’assumpte del correu “Concurs de Relats absurds”. S’han d’incloure dos arxius. Un arxiu amb el text i el títol, sense cap referència al nom de l’autor/autora. Un altre arxiu amb el títol “Plica”, seguit del títol de l’obra, incloent-hi, a l’interior, el títol de l’obra, el nom i els cognoms de l’autor/autora, la data de naixement, el NIF, l’adreça i el telèfon de contacte. Si es tracta de menors d’edat, s’ha d’incloure l’autorització dels pares o tutors legals per poder participar en el concurs.

5. El període de recepció d’originals s’obrirà el dia 15 de juliol del 2017 i es tancarà el 7 d’octubre del 2017.

6. La Comissió de Concursos de l’Associació de Relataires en Català seleccionarà un màxim de 100 obres (tot valorant la qualitat, la cohesió, la coherència, la tipografia i l’ortografia), que seran publicades en un volum recopilatori editat per l’ARC. En cas que, per qualsevol circumstància, l’edició no es pogués dur a terme, s’informaria d’aquest fet a través del lloc web http://associaciorelataires.blogspot.com.es/ i els textos quedarien a disposició dels respectius autors i autores.

7. Els beneficis d’aquesta publicació seran destinats a la Marató de TV3 2017. Els autors i autores, que participin en la convocatòria, cediran la seva obra en benefici de la Marató de TV3 2017, que es convertirà en un donatiu. La Comissió de Concursos de l’Associació de Relataires en Català (ARC), si ho considera oportú, es reserva el dret d’ampliar el nombre d’obres seleccionades.

8. Pel fet de participar en la convocatòria, les autores i autors autoritzen a les entitats convocants a fer-ne difusió i promoció del projecte fent servir reproduccions parcials o totals de les obres, amb les referències adients d’autoria, en qualsevol mitjà publicitari (revistes, premsa, ràdio, TV, cartells, webs i blocs, etc.). La presentació dels originals pressuposa l’acceptació de totes i cadascuna de les bases, incloent-hi l’autorització de publicació de les obres presentades, així com dels drets i obligacions que se’n deriven.

9. El veredicte (que serà inapel·lable), i la presentació del recull amb les obres seleccionades, es farà públic a principis del mes de desembre de 2017. S’informarà oportunament del dia, lloc i hora.

10. La Comissió de Concursos de l’Associació de Relataires en Català (ARC) es reserva, previ acord amb la resta de membres de la Junta, el dret a interpretar aquestes bases en cas de dubte o decidir sobre qualsevol contingència que no hagi estat prevista.


Barcelona, 12 de juliol de 2017

Logo ARC


Referència:
Concurs ARC de “Relats absurds”
A benefici de la Marató TV3 2017,
dedicada a les Malalties infeccioses

Associació de Relataires en Català
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«L’hort» Maria Rosa Corretgé Olivart Il·lustració:  Camille Pissarro

$
0
0
Horta i arbres en Flor, Primavera, Pontoise (Camille Pissarro)

L’hort


     Hi havia una vegada un pagès que tenia un hort als afores del poble. Cada dia s’aixecava ben d’hora, agafava la seva bicicleta i anava a conrear les seves verdures i hortalisses. Li apassionava escoltar el cant dels ocells mentre realitzava la seva passió que era cultivar la terra.

     En Maurici, el seu veí de l’hort, passava sovint a veure com estava la seva plantació. I no s’explicava com podia tenir aquelles plantes tan ben cuidades perquè les de la seva terra no n’eren tant i l’enveja el devorava. Quan l’anava a veure sempre li donava un enciam, dues cebes i quatre carxofes. Era molt generós i li agradava fer oferiments a la gent del seu voltant.

     Un dia en Maurici, va anar a veure’l i li va regalar un adob per la terra, així les llavors creixien més ràpidament i les plantes es feien més airoses. En Jeroni, que era molt responsable i confiat amb tothom, va decidir de posar aquest producte que li havia recomanat el seu company.

     Al cap d’uns dies en Maurici va tornar a l’hort d’en Jeroni. El seu amic estava assegut al terra i amb les mans al cap. Li va preguntar què li passava i li va respondre que aquell any la seva plantació no havia anat bé i totes les plantes s’havien mort. En Maurici li va oferir la seva ajuda i l’home li va donar les gràcies per aquest gest tan noble.

     Al cap d’uns dies hi va haver unes tempestes molt fortes a la població que van malmetre tots els camps de cultiu. La gent del poble va quedar esgarrifada d’aquella situació.

     En Jeroni va anar a retrobar-se amb el seu veí, va observar tot el camp fet miques i en Maurici estava assegut al terra amb les mans plegades. L’amic el va consolar i li digué que la vida donava molts tombs, i s’havien d’acceptar les situacions perquè tenien una raó de ser.


Maria Rosa Corretgé Olivart
(Alcarràs, 1978)
«L’hort»

Il·lustració:
'Horta i arbres en Flor, Primavera, Pontoise (Camille Pissarro)'
"Horta i arbres en Flor, Primavera, Pontoise"
Camille Pissarro
(Saint-Thomas, Illes Verges Nord-americanes, 1830 - París, 1903)


Referència:
Corretgé Olivart, Maria Rosa.
«L’hort».
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«Els mots i les paraules» Pep Estany Ferrer Il·lustració:  Xabier Abasgoitia

$
0
0
Els mots i les paraules (Xabier Abasgoitia)

Els mots i les paraules


Hem lluitat
amb els mots
més enllà de les paraules.

Hem volgut saber
el nom de cada cosa
que hem trobat al fons
de tots els nostres silencis.

Hem predicat el verb
per donar sentit
a cada frase.

Hem procurat trobar
aquella perfecta cançó
que surt del fons de l'ànima.

Hem jugat
amb els mots i les paraules
des del fons del cor
per expressar sentiments.

Hem trobat
enllà de la memòria
aquella cançó de l'ànima
que ens fa sentir poetes.

I...,
llavors hem plorat,
emportats mar endins
de totes les nostres emocions.

I...,
ens hem revoltat
en la nostra poca destresa
per dominar els mots
i expressar clarament
tot allò que sentim
tan endins del nostre cor.

Malgrat tot,
continuarem sentint,
ben a prop de tots
els nostres silencis,
totes aquelles emocions
que ens desperten el plor,
i
tossudament
intentarem posar
a cada una, el mot exacte
provinent del més profund
de la nostra ànima.

Melianta, 9 de març de 2017.                    


Pep Estany Ferrer
(Cassà de la Selva, Gironès, 1946)
«Els mots i les paraules»

Il·lustració:
'Els mots i les paraules (Xabier Abasgoitia)'
"Els mots i les paraules"
Xabier Abasgoitia
(Donostia, 1960)


Referència:
Estany Ferrer, Pep.
«Els mots i les paraules»
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«Si un dia hagués de marxar...» Carme Hostaled Il·lustració:  Toni Arencón Arias

$
0
0
Mar i roques (Toni Arencón Arias)

Si un dia hagués de marxar...


Si un dia hagués de marxar
lluny d'aquesta terra estimada,
i no pogués contemplar
aquest cel i aquestes muntanyes,
no gaudir del soroll del mar
ni veure aquesta aigua tan blava,
la meva vida no tindria
ni goig ni esma per viure,
tot en mi seria agonia
un neguit molt aspre, ple de fel.

Terra noble, terra vella,
terra brava, terra alegre,
terra gemada, terra catalana.

Mar i cel, blau o rogent,
neguitós mar, gris cel,
mar suau, cel serè,
mar bramant, mar de tempesta.
Tant se val! Meravellós mar,
et porto dintre del cor.

Però, i aquestes muntanyes?
Aquests camps, aquests pobles?
Què en puc dir que no sabeu?
I les persones que els poblen,
que varen nàixer com jo aquí?
Què seria de mi allunyar-me'n?
No ho podria resistir.

Aquí em quedaré per sempre,
aquest és el meu país,
aquesta erra catalana.
M'hi quedaré
per tota l'eternitat!


Carme Hostaled
(Palafrugell, 1940)
«Si un dia hagués de marxar...»
A: Petit recull de poemes

Il·lustració:
'Mar i roques (Toni Arencón Arias)'
"Mar i roques"
Toni Arencón Arias


Referència:
Hostaled Grau, Carme.
«Si un dia hagués de marxar...»
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

Una mar de paraules: «Joan Lluís Bozzo a través de la memòria teatral» Josep Maria Corretger i Olivart "La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat". Montserrat Roig

$
0
0
oan Lluís Bozzo

Joan Lluís Bozzo a través de la memòria teatral


     Recentment, Dagoll Dagom ha celebrat els quaranta anys de trajectòria teatral, una trajectòria impecable i exitosa, que han consolidat la companyia Dagoll Dagom, que rep el nom del crit de guerra infantil que clamava Joan Ollé, com una de les més rellevants del nostre petit país des del llunyà 1974. Una companyia que fou fundada per Ollé, com explica el seu actual director Joan Lluís Bozzo dins l’obra “Memòries trobades en una furgoneta. Els primers èxits de la companyia Dagoll Dagom” (2015). Bozzo va començar el seu camí el 1977, traslladant-se d’una actuació a una altra amb una vella furgoneta que no superava els vuitanta quilòmetres per hora i que compartien nou membres i en una gira impossible d’actuacions que els traslladava d’una banda a l’altra de la Península amb representacions diàries, on cremaven quilòmetres i quilòmetres de carretera sense pausa.

     És al llarg d’aquest recorregut on Bozzo explana les vivències des que va entrar a la companyia on van representar les obres: “No hablaré en classe” (1977), obra amb la qual feren el salt al gran públic, “Antaviana” (1978), teatre musical basat en els contes de Pere Calders i l’acompanyament musical de Jaume Sisa; “Nit de Sant Joan” (1981), i “Glups!!” (1983).

     En Joan Lluís Bozzo (Gràcia, Barcelona, 1953) va entrar a la companyia per fer una substitució d’en Josep Parramón, un dels membres principals i que havia de realitzar el servei militar, però per sort, en Bozzo ja s’hi va quedar. Amb la marxa del poeta i director Joan Ollé, que anhelava endinsar-se en altres territoris teatrals, de vessant més independent, en Joan Lluís es va posicionar dins de la companyia. Bozzo recorda a la perfecció les dues primeres obres on va participar Pepe Rubianes: “No hablaré en classe” (1977) i “Antaviana” (1978). Alhora glossa que sempre avisava a Pepe Rubianes que a l’hora d’explicar quelcom posés un “quasi” per evitar el “tothom” i d’aquesta manera estalviar-se problemes.

     L’obra “No hablaré en clase” (1977), amb guió de Joan Ollé i representació de Josep Parramón, fou una creació trencadora, on es mostrava com eren les classes escolars de l’època franquistes i fins i tot, hagué de superar una forta censura, amb diversos fragments suprimits i un text retornat tot ple de ratlladures. Així com també la presència d’un vistaire que anava a veure els assajos, i que s’amagava camaleònicament dins del quòrum per decidir si llavors autoritzava aquella escena o no. Els membres de la companyia decidiren canviar alguns noms i el títol, fins que sortosament, s’acceptà amb el títol de “Pa amb oli i sucre i d’altres lletanies”, com molt bé explica Joan Lluís Bozzo. En una representació fins i tot van patir un còctel molotov, atès que es posaven en l’ensenyament, cosa que no agradava als de Madrid. L’obra tingué molt ressò, i com a curiositat, una vegada s’hagué de representar a la cuina d’un institut. Un dels secrets que amaga aquesta obra, és que volien afegir escenes noves a l’obra, que només constaven en el guió escrit censurat, i d’aquesta manera, poder reconstruir l’espectacle, però com glossà: “No recordem una escena on Rubianes feia de captador amb un monòleg. No l’hem pogut recuperar. No guardàvem molts guions ni fèiem fotos de les representacions al principi”.

Teatre

     Pel que fa a “Antaviana” (1978), Bozzo comentà que seleccionaren alguns contes i que no fou una cosa senzilla, ja que en aquella època no es podia trobar cap llibre d’en Pere Calders a les llibreries, i el recull de tots els contes estava exhaurit, només se’n podria trobar algun exemplar a les llibreteries de vell. Sortosament, el pare d’en Bozzo resguardava un volum de l’antologia “Tots els contes” i pogueren portar el projecte a terme. També els costà trobar un títol adient per a l’obra, atès que, dels vint-i-cinc títols que els féu arribar Calders, no els n’agradava cap. Calders en llistà alguns com: “Sobre àtic paradís”, títol que detestaven, encara més, preferien dir-ne en tot cas, “El Calders”. També pensaren amb el de: “La vida de cada dia per la màgia de Calders”. Finalment, es quedaren amb un dels que no feien gràcia a l’autor. Un títol que fou extret d’un conte del mateix Pere Calders, que lletrejà un nen per allunyar-se de l’avorriment escolar. Escolliren Calders perquè els donava molt de joc, perquè els seus contes tenien diferents lectures, a més, era un autor accessible i divertit, i això atreia el públic. L’acompanyament musical el feia en Jaume Sisa.

     Bozzo, que sempre s’ha considerat un lletraferit, d’aquí que sempre hagi escrit narracions, guions teatrals.... com diu ell: “Sempre m’ha agradat escriure. Vaig començar a indagar en els records i es va quedar al calaix. Ara, m’ha violentat revisar”. És així com justifica la seva present obra: “Memòries trobades en una furgoneta. Els primers èxits de Dagoll Dagom”. On ha hagut de fer un gran esforç per veure les coses que havien fet al llarg dels anys. “Em costa, però m’agrada”.

     Quan parla sobre el fet teatral, Bozzo no es talla un pèl: “Si l’obra és llarga i avorrida no interessarà. Ha d’haver-hi un ritme, una durada, de noranta a cent minuts màxim”. En Bozzo té un decàleg que té nou punts i un d’aquests punts a destacar és: “Portar l’obra a judici dels ulls infantils”. Si el públic infantil s’ho passa bé amb l’obra, ha fet la prova de foc. Per tant: “Si l’obra atrapa els nens anem bé. Si diuen se m’ha fet llarga no”. El mètode Bozzo recomana realitzar una representació de l’obra amb amics i coneguts. Normalment, es fa els dissabtes a les onze hores. De totes maneres, reafirma que: “Faria sempre els assajos en públic”. És una mostra més per veure si l’obra pot funcionar o no.

     Reconeix que quan van engegar la companyia no tenien massa experiència perquè tots eren jovenots. A més, Joan Ollé volia muntar la seva companyia teatral i Parramón també va decidir marxar. Actualment, a l’hora d’escollir un muntatge nou, es reuneix l’equip: Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel i ell mateix, debateixen uns dies i decideixen els següents passos teatrals: “Algú diu: Hem de fer una cosa nova. Van sortint projectes de tota mena i entre espectacle i espectacle hem de decidir el futur, la següent obra. De vegades les idees surten ràpid, d’altres no. Som tres els que decidim la següent obra i llavors llegim obres d’aquell tema. Tenir una idea per fer un espectacle costa molt”. Això és precisament el que succeirà quan finalitzin les representacions de “Mar i cel”.

     La memòria de Bozzo no s’atura aquí, se’n recorda a la perfecció quan des de TV2 a Miramar, participà en la realització dels guions sobre els contes de Calders per un programa de trenta-cinc minuts anomenat “Taller de comèdies”, però tampoc s’oblida del programa “Terra d’escudella”, programa infantil que entre 1977 i 1980 s’emetia els dissabtes i on també col·laborà.

     En aquella primera etapa de la companyia Dagoll Dagom van pretendre ésser provocadors, escandalosos i clamar que realitzaven un nou teatre comercial, però de fet, a ells els atreia més el teatre de caire popular. La filosofia de la companyia els va crear diverses antipaties, com comentà Bozzo.

     Un dia en un assaig amb públic de l’obra de tipus revista, “Nit de Sant Joan” (1981) en Jordi Pujol s’adreçà a ell i li deixà anar: “Vostès, a més del teatre a què es dediquen?” En xocar-li aquell espectacle, que a més va funcionar molt bé. Eren uns temps en què la companyia representava en nombroses festes majors i fins i tot, anà a Madrid.

Glups!!
j">     És amb “Glups!!” (1983) que es clou aquesta etapa de Joan Lluís Bozzo amb Dagoll Dagom. Ara ja estaven una mica més professionalitzats i tenien un equip de muntatge de decorats. Per a aquesta obra tragueren la idea d’un títol d’un còmic francès que traduït volia dir “Llesques de vida”, escrit per Gérard Lauzier, que llegiren en un trajecte d’avió. Segons Bozzo, l’espectacle va sortir tot sol, de manera instantània. Fou un any en què es renovà la companyia i plegats intentaren modernitzar l’escena teatral del Paral·lel barceloní.

     Sobre la crítica, Bozzo és molt sincer: “La crítica sempre ens dóna pals!”. Rememora el cas del Tricicle que va estrenar a Broadway i la mateixa nit la crítica els féu fora del país. Ara bé, la crítica era l’única opinió que existia en aquells anys. Hom anava a ulls clucs i fidelitzava la seva confiança al professional que l’escrivia. També funcionava el boca a boca, és a dir, recomanar-se obres teatrals entre amics. Al respecte, Bozzo afirma: “Si la crítica és bona i hom diu, l’obra se m’ha fet llarga, no serveix”.

     En Joan Lluís avançà que aquesta només era una pinzellada de la primera etapa de Dagoll Dagom, però que aviat veurà la llum una segona part, “Viatge al centre del musical” i amb el temps alguns volums més, on glossarà més vivències i anècdotes d’aquesta històrica companyia del teatre català. Bozzo continuarà escrivint l’enciclopèdia de Dagoll Dagom. Una memòria per la qual han viatjat al llarg de les obres teatrals en Pere Calders, en Manuel Vázquez Montalbán, Albert Boadella, Pepe Rubianes... i tants d’altres. Baixem el teló.


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Joan Lluís Bozzo a través de la memòria teatrals»


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Vicenç Villatoro s'endinsa en les arrels familiars».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

Paraula de Núria: «Adéu terra estimada» Núria Niubó i Cabau "Paraules que regalen els sentits, teràpia per a cors malmesos. Paraules. Provocadores de somnis, renovadores d'il·lusions, silencioses, canviants, de colors i formes, amb vida pròpia, amb força."

$
0
0
La sega (Joaquim Vayreda i Vila)

Adéu terra estimada


Adéu turons i planes.
Adéu flors del camí.
Duc arrelada en mi
l’olor de les vostres flaires.

De la meva estimada gent,
de l’accent i de la parla,
porto a l’esquena un farcell
de rialles i paraules.

I dels fruiters de ponent
duc pintats a les ninetes
tots els roses i vermells
com un esclat de poncelles.

Vagaré per móns errats
fins que caiguin les fronteres,
i enyoraré murs enllà
les boires i les carenes.

Ploraré amb plor silent
ancorant dins meu un clam.
Més, ai!
No em ploreu, no!
Que és, aquest plor,
senyera al vent.


Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)
Paraula de Núria:
«Adéu terra estimada»

Il·lustració:
'La sega (Joaquim Vayreda i Vila)'
"La sega"
Joaquim Vayreda


Referència:
Niubó i Cabau, Núria.
«Adéu terra estimada»
A: Paraula de Núria
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«El vell vaixell» Joan Lluís Cau Fogasa Il·lustració:  Carlos de Haes

$
0
0
La barca (Carlos de Haes)

El vell vaixell


Era un dia d'estiu,
on la mar blava
onejada per una suau brisa
parlava en veu baixa
amb paraules d'amor;

Un petit vaixell,
de fusta vella
i veles descosides
corcava les blanques ones
entrellaçades entre elles
com les paraules d'un bell poema;

I aquell mar infinit
inundava la meva ànima
i dempeus davant el masteler
veia volar una gavina
que jugava amb les estrelles
i desconfiava del vent.

És quant el meu destí
ja estava escrit
en el cor de l'horitzó.


Joan Lluís Cau Fogasa
(Lleida, 1969)
«El vell vaixell»

Il·lustració:
'La barca (Carlos de Haes)'
"La barca"
Carlos de Haes
(Brussel·les, Bèlgica, 1829 – Madrid, 1898)


Referència:
Cau Fogasa, Joan Lluís.
«El vell vaixell»
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34



«Ara lloeu, lloeu, lloeu...» (Ara lausetz, lauset, lauset...) Anònim

$
0
0
Basílica Superior de Sant Francesc d'Assís, Assís, Estats Pontificis (Giotto di Bondone)

Ara lloeu, lloeu, lloeu...


Ara lloeu, lloeu, lloeu
el manament de l'abat.

«Bella, si vós fóssiu monja del nostre convent,
a profit de tots els monjos seríeu lliurada,
però vós no hi sereu, bella, si cada dia no jaieu boca amunt»,
això digué l'abat.

«Bella, si vós volguéssiu romandre en el nostre orde,
mant capó i grosses oques no us haurien de faltar.
Prou que us aniria bé, bella, tots els monjos per a jeure»,
això digué l'abat.


Anònim
(S. XIII - Procedent d'un manuscrit de Sant Joan de les Abadesses).
«Ara lloeu, lloeu, lloeu...»


Il·lustració:
'Basílica Superior de Sant Francesc d'Assís, Assís, Estats Pontificis (Giotto di Bondone)'
"Basílica Superior de Sant Francesc d'Assís, Assís, Estats Pontificis"
Giotto di Bondone
(Vespignano, 1267 – Florència, 1337)


«Ara lausetz, lauset, lauset...»


Ara lausetz, lauset, lauset
li comandamen l’abbet.

«Bela, si vos eravatz moina de nostra maiso,
a profit de totz los moines vos pendriatz liuraso;
mas vos non estaretz, bela, si totz lo jorns enversa no»
zo dix l’abbet.

«Bela, si vos voliatz en nostr'orden remanir,
gras capos ne grosses oches no.us poiriqn falir;
mas a vos covenra, bela, ab totz los monges a jazir»
zo dix l’abbet.

ooO0Ooo


Referència:
Anònim.
«Ara lloeu, lloeu, lloeu...»
(Ara lausetz, lauset, lauset...)
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«Presoners» Roser Blàzquez Gómez Il·lustració: Rodolfo Franquesa

$
0
0
D'estrelles (Rodolfo Franquesa)

Presoners


     Ella somniava ser astronauta per anar a la lluna. La van convèncer que els somnis són això, només somnis, i li van ensenyar a brodar estrelles de fil daurat al cobrellit. Ell ho tenia decidit, seria ballarí de dansa clàssica; però a casa li van treure aquella bogeria del cap. Ara és un advocat implacable, amb un sou i un nivell de vida més que respectable.


Roser Blàzquez Gómez
(Barcelona, 1970)
«Presoners»
- Finalista 'Microrelats per a la igualtat' (Matadepera, 2015) -
(Del recull de narracions breus Del rostoll i l'espiga).

Il·lustració:
'D'estrelles (Rodolfo Franquesa)'
"D'estrelles"
Rodolfo Franquesa
(Barcelona, 1973)


Referència:
Blàzquez Gómez, Roser.
«Presoners»
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«Pont de promeses» Ramon Navarro Bonet Il·lustració:  Ramon Navarro Bonet

$
0
0
Pont de promeses (Ramon Navarro Bonet)

Pont de promeses


Pont de promeses
amb uns ulls com rellotges
mirant palmeres.
Mantell inabastable.
Batecs d'aigua i de lluna.


Ramon Navarro Bonet
(Sueca, 1941)
«Pont de promeses»

Il·lustració:
'Pont de promeses (Ramon Navarro Bonet)'
"Pont de promeses"
Ramon Navarro Bonet
(Sueca, 1941)


Referència:
Navarro Bonet, Ramon.
«Pont de promeses»
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34


«No ho diran» (Δε θα το πουν) Maria Poliduri Μαρία Πολυδούρη Traducció:  Enrique Íñiguez Rodríguez Il·lustració:  Guido Reni

$
0
0
Noia amb una rosa (Guido Reni)

No ho diran


No ho diran, que el meu dolor hi va brotar
malgrat les meues entristides cançons.
Com a papallones les alegries s’acostaven
perquè jo era bledana com les flors.

No ho diran, que el meu dolor anà creixent
malgrat les meues amargades cançons.
Els amors, com a rossinyols em cantaven
perquè jo era tan tendra com les flors.

No ho diran, que el meu dolor es va engrandir
malgrat les meues estripades cançons.
Sense sospita els renouers se m’acostaven
perquè jo era callada com les flors.

No ho diran, que el meu dolor hi va morir
malgrat les meues emmudides cançons
i sobre mi passarà la vida alegrement
perquè m’apaguí dolça com les flors.


Maria Poliduri
(Μαρία Πολυδούρη)
(Kalamata, Grècia, 1902 – Atenes, Grècia, 1930)
«No ho diran»
(De: Els refilets que s’apaguen)

Il·lustració:
'Noia amb una rosa (Guido Reni)'
"Noia amb una rosa"
Guido Reni
(Bolonya, Itàlia, 1575-1642)

Traducció:
Enrique Íñiguez Rodríguez
(Villena, L'Alt Vinalopó, 1987)
«No ho diran»
de l'obra:

«Δε θα το πουν»

Maria Poliduri
(Μαρία Πολυδούρη)

Δε θα το πουν, ο πόνος μου πως άνθισε
παρά τα λυπημένα μου τραγούδια.
Σαν πεταλούδες οι χαρές με σίμωναν
γιατί ήμουν δροσερή σαν τα λουλούδια.

Δε θα το πουν, ο πόνος μου πως μέστωσε
παρά τα πικραμένα μου τραγούδια.
Οι έρωτες, αηδόνια μού τραγούδαγαν
γιατί ήμουν τρυφερή σαν τα λουλούδια.

Δε θα το πουν, πως γιγαντώθη ο πόνος μου
παρά τα σπαραγμένα μου τραγούδια.
Οι χαροκόποι ανύποπτα με σίμωναν
γιατί ήμουν σιωπηλή σαν τα λουλούδια.

Δε θα το πουν, ο πόνος μου πως πέθανε
παρά τα σιωπημένα μου τραγούδια
και θα περνά η ζωή πάνω μου ξένοιαστη
πως έσβησα γλυκά σαν τα λουλούδια.

ooO0Ooo

από τα Οι τρίλλιες που σβήνουν


Referència:
Poliduri, Maria.
«No ho diran».
(Δε θα το πουν)
Traducció: Íñiguez Rodríguez, Enrique.
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

«Lo cançó del teuladí» Teodor Llorente Il·lustració:  Cristina Cray

$
0
0
Pardal (Cristina Cray)

Lo cançó del teuladí


Joiós caçador, passa;
busca mes brava caça
i deixa'm quiet a mi,
jo soch l'amich de casa,
Jo soch lo teuladí.

Jo no tinch la ploma de la cadernera
que d'or i de grana tiny la primavera;
no tinch la veu dolça que te'l rossinyol;
ni de l'oroneta joliva i lleugera
les ales que creuen la mar d'un sol vol.
De parda estamenya, sens flors, sense llistes,
vestit pobre duch;
mes penes i glories, alegres o tristes,
les cante com puch.

Joiós caçador, passa;
busca mes brava caça
i deixa'm quiet a mi,
jo soch l'amich de casa,
Jo soch lo teuladí.

Les aligues niuen damunt de la roca
del gorch qu'entre timbes aixampla la boca;
en branca fullosa lo viu passarell;
la tórtora en l'arbre que ja obrí la soca,
la gralla en els runes d'enfonsat castell.
Jo a l'home confie la meua niuada,
i pobre i panruch,
entre la família, baix de la teulada,
m'ampare com puch.

Joiós caçador, passa;
busca mes brava caça
i deixa'm quiet a mi,
jo soch l'amich de casa,
Jo soch lo teuladí.

Les fruits del bosch busca la torcac; la griva,
xanglots entre’ls pampols; l’estornell, l'oliva;
a serps verinoses, lo vistós flamench;
la llántia del temple, l'óvila furtiva,
i anyells l'aborrívol condor famolench.
Jo visc de l'almoyna que a l'humil mai falla;
i em sent benastruch;
lo grá qu'en les eres se perd entre palla,
replegue com puch.

Joiós caçador, passa;
busca mes brava caça
i deixa'm quiet a mi,
jo soch l'amich de casa,
Jo soch lo teuladí.


Teodor Llorente
(València, 1836-1911)
«Lo cançó del teuladí»

Il·lustració:
'Pardal (Cristina Cray)'
"Pardal"
Cristina Cray


Referència:
Llorente, Teodor.
«Lo cançó del teuladí»
Lo Càntich. N.34. Rima, 2017.
Maig - Agost, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 34>
EAN: 9772014303002 34>
ISSN 2014-3036-N.34

Viewing all 894 articles
Browse latest View live