![Xavier Bosch]( "Xavier Bosch")
Xavier Bosch ens porta l'amor a Algú com tu
Recentment, Xavier Bosch ha decidit abandonar plenament la seva tasca com a periodista, sobretot l’esportiu, per dedicar-se a allò que més l’agrada: l’escriptura. El que va ser periodista, director del diari Avui, un dels impulsors del diari Ara, encara articulista del Mundo Deportivo i conductor d’alguns programes de televisió vinculats a la política, com Àgora o al Barça, vol consolidar la seva carrera com a escriptor. De fet, Bosch va començar a escriure narrativa breu a principis dels anys noranta, emperò, en els darrers anys s’ha fet un lloc en el panorama literari català. Molta culpa la té el periodista Dani Santana, un dels seus personatges d’una trilogia d’obres sobre la crítica, el poder, periodisme i que podem trobar a: Se sabrà tot (2009), Homes d’honor (2012) i Eufòria (2014). Les editorials el segueixen perseguint per demanar-li més obres protagonitzades pel famós periodista.
La seva darrera novel·la Algú com tu (2014) va guanyar el Premi Ramon Llull el 2015. El lliurament del guardó es retardà un mes pel traspàs de José Manuel Lara, editor del Grup Planeta. Aquest premi ha facilitat que l’obra tingui més ressò en els mitjans de comunicació i hagi arribat a més lectors. Bosch reitera uns objectius molt clars: “Vull viure d’escriure en la meva llengua. Abandonar el periodisme i sorprendre el lector. Volia fer una novel·la sobre la il·lusió de la vida, l’amor”. No vol que la crítica l’etiqueti com a autor d’un únic personatge. Fins i tot, aprofita el moment per enviar-nos algun consell en el nostre dia a dia: “L’amor existeix, però s’ha d’anar a totes”.
Bosch ens glossà una anècdota, un membre del jurat se li va adreçar el dia del lliurament del premi i li digué: “M’he passat tota la novel·la a cegues pensant que l’havia escrita una dona”, així li comentà la Gemma Lienas.
Algú com tués una novel·la a cavall de tres personatges, que en paraules del mateix Bosch: “Expressen els seus sentiments a la seva manera”. Ell, en la seva carrera personal també ha reprès el rumb i vol tenir criteri propi per escollir allò que vol fer i a més, com explana, no ser criticat. D’aquí que li hagi vingut de gust escriure aquesta obra, una obra dedicada als seus pares que tant troba a faltar. La seva mare es va morir fa vint-i-nou anys i el seu pare nou. De fet, el seu pare va influir-lo en situar alguns ambients de la seva novel·la a París, atès que, tenia una empresa i moltes vegades l’acompanyava fins allí, per tant, un entorn que coneixia prou bé.
Ens alguns moments la nova creació d’en Bosch ens dona alguns ensenyaments que ens poden servir a la vida, en un moment de l’obra apareix la frase: “Sempre és més tard del que ens pensem”. I és que l’obra té instants poètics, com ara feia Lucreci a De rerum natura. Bosch comentà que Lucreci era un filòsof però que va escriure únicament un llibre en vers per glossar el seu pensament, i d’aquesta manera vehicular millor les seves idees. D’aquí que Bosch també ha volgut apropar-se a l’estil poètic en Algú com tu.
![Algú com tu (Xavier Bosch)]( "Algú com tu (Xavier Bosch)")
Una altre vincle a l’obra el trobem en Franz Schubert. És curiós, emperò com explanà Bosch, Schubert va ésser traspassat sense estrenar cap simfonia; i un personatge de l’obra, Jean-Pierre clama a Paulina: “No hi ha amor sense pena”, la mateixa pena que va sentir el músic per la seva creació i que mai veié editada. Aquesta tragèdia forma part d’una balança de difícil equilibri. Aquí també hi trobem implícit un altre missatge: “En l’amor, és millor provar-ho i fracassar a no provar-ho i tenir recança”. Tots dos personatges van viure uns dies de passió amorosa a París, però Paulina ja s’ha mort. La Gina, filla de la Paulina és egoista en el tema de l’amor, tot i això, investigarà i reviurà en primera persona aquells dies apassionats que visqué la seva mare, que morí quan ella tenia nou anys.
Amb aquesta darrera novel·la, Bosch no volia exigir un esforç complementari al lector, sinó mantenir-lo en tensió, interessat en la història que estava narrant, cercar una història original. Era un camí diferent al de les novel·les negres que havia escrit anteriorment. Llavors, ho amenitzava amb alguns aspectes de la vida real que coneixia perfectament.
Algú com tués una obra que fa petits homenatges al món de la cultura: als llibres, a l’art, al cinema, i el més preuat, als amics o coneguts, en senyal d’agraïment per haver pogut emprar alguna anècdota viscuda. És per aquest motiu que podem trobar referències a una llibreria de Girona, però també a Le Corbusier, un arquitecte francès que realitzava collages; al pintor Joan Vila Casas, a Andy Warhol amb el quadre “I Love you”. Són petites escenes com si fossin cinematogràfiques, com explica l’autor: “Hem d’assaborir els moments i no ho fem prou”.
![(Xavier Bosch)]( "(Xavier Bosch)")
Bosch és metòdic a l’hora d’escriure una obra. De vegades planifica la novel·la i dosifica la informació, crea una fitxa per a cada personatge, glossant l’entorn on viu. Tampoc no empra totes les dades que recull a les fitxes, només les que més li interessen. Li agrada escriure allò que vol i amb completa llibertat, i ara veu com l’actualitat li passa per sobre i pretén exagerar els temes en la novel·la. Bosch va estar-se un període de dotze anys sense publicar cap llibre, treballant com a periodista per a diversos mitjans de comunicació. Després de rebre el Premi Sant Jordi l’any 2009 va tenir ben clar a què es volia dedicar i a escriure lliurement. Ho glossa fent menció d’una cita del Dalai Lama apareguda en “La contra” de La Vanguardia: “Lo que gustar repetir y lo que no gustar no repetir”. Per tant, va decidir deixar de banda pràcticament de manera definitiva, tot i que no del tot, el periodisme. El món televisiu tampoc li va deixar un bon regust de boca, atès que com deia en Xavier: “Feia enfadar a molts polítics” i quan ell es veia per televisió no s’agradava. Una mostra de lucidesa apresa en l’obra, és que cal assaborir les petites coses que ens llega la vida i aquest llibre d’en Xavier Bosch és una bona via per fer-ho, una novel·la d’èxit, una novel·la que com si fos neu a l’hivern, ha quallat en el públic. Ens ha portat l’amor a les nostres cases.
Tast de:
Algú com tu
Xavier Bosch
(Cortesia d'Editorial Planeta)
1. Un personatge misteriós
Mai no oblidaré la primera vegada que em vaig fixar en tu.
—M’hi jugo el coll que demà no vindrà a classe —va mormolejar.
—I tu què saps? —vaig respondre encara més baixet. Potser no hauria posat els ulls en tu si, en veure’t marxar en una hora que no tocava, l’Àxel no hagués plantejat una juguesca.
—Per la manera com se l’emporten, la Gina no tornarà. —Vam mirar per la finestra i, veient com te n’anaves agafada de la mà d’aquell senyor de passes serenes, va afegir—: Com a mínim, fins dilluns.
—Vosaltres dos, els del fons... Voleu fer el favor de callar?
El bibliotecari de l’escola no estava per brocs. Era el professor de filosofia dels grans i, a pesar que ens havia d’advertir cada dos per tres, teníem la sort que encara no s’havia après els nostres noms. De fet, els nanos de nou anys tan sols teníem permès d’entrar al paradís de les lletres un únic dia a la setmana, els dimecres, després de dinar. Algun savi pedagog havia pensat que, si ho percebíem com un lloc prohibit, tindríem més ganes d’anar-hi i remenar llibres i furgar entre tots aquells volums i el reguitzell de fantasies fins a trobar una història que ens captivés. El llibre, en majúscules —cadascú el seu—, que ens desvetllés el plaer de la lectura. La biblioteca, però, per a l’Àxel i per a mi, s’havia convertit en un lloc ideal per badar. Sí que al fons de la biblioteca, de costat a costat i de dalt a baix, hi havia lleixes i més lleixes de llibres, ordenats, arrenglerats amb el llom a la vista i classificats amb el criteri de l’Ayuso —que devia ser un criteri encertat—,però a nosaltres ens agradava més seure just a l’altra banda, al costat del gran finestral. Posàvem un llibre, un de qualsevol, obert al damunt de la taula i ens passàvem una hora parlant en veu molt baixa i mirant el pati dels tres pins mentre l’Ayuso, assegut a la seva taula senyorial i ajudat per unes ulleres minúscules que descansaven a la punta del nas, arxivava la seva col·lecció d’antiquíssimes postals de Barcelona.
Amb l’Àxel havíem descobert que el finestral de la biblioteca era un emplaçament estratègic per dominar tota l’escola. La panoràmica ho abastava tot, des de la porta que donava al gimnàs i als vestidors de nens i nenes fins al cancell principal de l’escola, que permetia veure, estirant el coll, un tros del carrer de Bellesguard, un cul-de-sac on els mestres i professors més matiners podien aparcar el cotxe en bateria. A l’altra banda del gran finestral de la biblioteca hi havia l’aula de dibuix i, a tocar d’unes buguenvíl·lees que els costava d’arrencar, hi havia la porta de la secretaria, que, per un trau o per un mal de cap, també es convertia en infermeria, refugi o consol.
El dimecres, de tres a quatre, els tres pins tenien una estona de quietud. Ja no servien de pals de porteries, ni per lligar-hi cordes per saltar. Amb tots els nens a les aules, pel pati pràcticament no hi desfilava ningú. Les cuineres, després de rentar plats i olles, tocaven el dos amb un caminar feixuc. Els vigilants de menjador, amb més pressa per gaudir de la tarda i de la vida, s’enfilaven a la bicicleta i tiraven Bellesguard avall. De tant en tant, algun dimecres de tres a quatre, mentre tots els nens del tercer C érem a la biblioteca, vèiem arribar alguns pares que anaven directament a secretaria a sentir el veredicte sobre el seu fill en boca del tutor del seu curs. Aquell dimecres de calor, un dia de maig que la bata ja ens feia nosa, però, a l’hora que pel pati només hi passaven el vent i la calma, vam veure arribar un personatge misteriós. Un taxi va frenar al davant mateix de la porta de l’escola i, a l’instant, en va baixar un home que podia tenir l’edat del nostre pare però que no teníem vist de ser cap pare de l’escola. Anava amb corbata.
Vestit fosc i corbata. I a la nostra escola n’hi entraven ben poques, de corbates.
—Mira, Biel.
L’Àxel me l’assenyalava, però jo no entenia què havia de veure.
—El taxi no marxa.
Com m’agradaven els taxis de Barcelona, grocs i negres, una combinació cromàticament indigesta però amb molta personalitat per a un cotxe. Veus un taxi així i dius... A Buenos Aires, per cert, també són grocs i negres. L’home de la corbata, amb una tofa negra, esborrifada, va pujar els graons que hi havia des del carrer fins a la biblioteca sense gaire empenta. A la porta de la secretaria el va sortir a rebre, amb posat greu, la directora de l’escola. L’Àxel es va adonar que no era una visita concertada qualsevol. El Santcristogròs, la senyora Ramos, només apareixia, a repèl, per a casos crítics. Es van donar la mà, van entrar cap dins i allà, durant uns minuts, vam perdre la visió de la jugada. La conversa devia ser curta perquè el Sancristogròs en va sortir tot sol i, amb el seu caminar tibat, d’esquena emperpalada —ja fos per un pinçament discal o per donar-se-les de ballarina repatània—, se’n va anar, de patac, a l’aula de disseny. Mentre els del tercer C, cada dimecres, havíem d’anar a la biblioteca després del pati del migdia, els del tercer B teníeu classe de dibuix o de plàstica. Aquella setmana havíem de copiar la casa del Joan Miró a Mont-roig del Camp que el Torío havia penjat a la pissarra. Poca cosa. Copiar un Miró, i en una hora. I amb unes pintures que, de tan resseques, quan les havíem acabat d’estovar a base de barrejar-les amb aigua, ja era l’hora de lliurar la làmina al Torío. Un tipus enrotllat, el Torío. Potser ho porta l’assignatura. Aquell dimecres, però, així que va sortir de l’aula amb el Santcristogròs també va començar a fer mala cara. I van tornar a entrar i, en un tres i no res, l’Àxel, que estava més ben encarat, em va dir:
—Mira, Biel, Mira. Surten amb la Gina.
I el Torío es va quedar allà palplantat, amb la porta de l’aula de disseny oberta, i la directora i tu vau anar cap a la secretaria i allà vaig pensar, que estrany.
Fotografies: grup62.cat, Joan Sánchez, super-julie.fr, cerdanyolainfo.com
Josep Maria Corretger i Olivart(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:«Xavier Bosch ens porta l'amor a Algú com tu»Referència:Corretger i Olivart, Josep Maria.«Xavier Bosch ens porta l'amor a
Algú com tu».
A:
Una mar de paraulesLo Càntich. N.35. Diàleg, 2017.
Setembre - Desembre, 2017
DL B.42943-2011
ISSN: 2014-3036 35>
EAN: 9772014303002 35>
![ISSN 2014-3036-N.35]()
